Orquestra Simfònica de la Societat Musical “La Primitiva” de Rafelbunyol amb dansa en viu de Isadora López Pagán.

L’Orquestra Simfònica de la Societat Musical La Primitiva de Rafelbunyol va nàixer durant el curs acadèmic 2005-2006 al si de l’Escola de Música de la mateixa societat, baix la iniciativa de Jesús Orón, director de l’escola, i Jesús Castellar, president de la societat.

La direcció inicial va estar a càrrec del clarinetista David Martínez, amb l’assessorament de la violinista Carmen González, com a professora assistent.

L’any 2013, l’orquestra va passar a estar dirigida per Pablo Marqués Mestre, qui, amb dedicació i fermesa, inicià un procés de renovació que introduí noves tendències i enfocaments musicals.

Al llarg dels anys, l’orquestra ha dut a terme una programació anual estable a l’Auditori de Rafelbunyol, així com nombroses actuacions a altres localitats i espais destacats com Sagunt, Tortosa, la Font de la Figuera, la Sala Alfons el Magnànim, el Palau d’Altea, el Palau de la Música de València, Bocairent, Banyeres de Mariola o el Palau de les Arts de València, entre altres.

En 2016 celebrà el seu desè aniversari amb Odette guanya, un espectacle original amb música de Txaikovski, actors i ballarins, ofert el 5 de març a l’Auditori de Rafelbunyol.

L’orquestra ha acompanyat solistes de la societat amb projecció internacional com Pau Fernández Benlloch, Paloma Castellar Escamilla, Elena Biosca Bas, Clàudia Camarasa Fort o Ferran Garcerá Perelló, així com artistes convidats de reconegut prestigi, entre els quals destaquen el clarinetista Simón Ibáñez (Barenboim-Said Center de Palestina), els violinistes Vicent Huerta i Benjamin Schere (concertino de l’Orquestra de les Arts), i els violoncel·listes Rafal Jezierski (solista de l’Orquestra de les Arts) i Iván Balaguer (Orquestra Municipal de València).

L’orquestra ha participat en tres edicions del Concurs CaixaBank d’Orquestres de la Comunitat Valenciana: la primera (2017), la tercera (2019) i la cinquena (2022), obtenint en totes tres ocasions el Primer Premi en la categoria “Salvador Giner”. A més, el mestre Pablo Marqués va rebre el premi al millor director de la categoria en les dues darreres edicions.

Des de l’estiu de 2025, la direcció de l’Orquestra Simfònica està a càrrec de Jesús Orón Bolós.

Notes al programa

La visió d’allò exòtic i diferent a la tradició europea fou un dels pilars que molts compositors del primer terç del segle XX van explorar per a crear obres amb una identitat pròpia. Tant Francis Poulenc com Darius Milhaud sentien fascinació per l’anomenat art nègre, que representava la recerca de noves influències —en aquest cas, en la pintura, els ritus o la mitologia africana— com a font d’inspiració per a un llenguatge musical renovador.

Francis Poulenc, amb la seua Rapsodie Nègre (1917), inicià el seu camí com a compositor. Dedicada a Erik Satie, aquesta obra, escrita per a un reduït grup de cambra i baríton, s’estructura a partir dels versos de Les Poésies de Makoko Kangourou. Hi mostra la seua fascinació pel món de l’art nègre i per l’exotisme tan de moda a la França d’entreguerres. El resultat és una música alegre i refinada, amb harmonies jazzístiques i un esperit d’avantguarda parisenca que combina elegància i irreverència.

Per la seua banda, Darius Milhaud, amb La Création du Monde (1922), compon la primera obra simfònica que integra de manera orgànica el jazz, els ritmes africans i la influència de la tradició simfònica francesa. Inspirada en mites africans i escrita amb una instrumentació pròxima a la d’una jazz band, Milhaud construeix un llenguatge vibrant i policromàtic, on la polirítmia i la sensualitat harmònica expressen la vitalitat del món acabat de nàixer. L’obra, concebuda originalment com a ballet, està estructurada en cinc moviments ininterromputs.

Seguint amb la idea de la dansa i del ritme, trobem el Concerto in D (1946) d’Igor Stravinsky, escrit poc després d’haver-se nacionalitzat com a ciutadà nord-americà. Composta per a commemorar el 20é aniversari de la Basler Kammerorchester (BKO), l’obra combina la forma clàssica de concert —en tres moviments: ràpid, lent, ràpid— amb una gran energia rítmica i notables contrastos tímbrics, dinàmics i harmònics. Encara que no va ser el seu origen, aquesta peça ha estat interpretada sovint com a ballet, mostrant la capacitat de Stravinsky per mirar cap al passat mentre escriu música que respira futur.

Finalment, tanca el programa Palos de Santo (2025) de J. J. Peña Aguayo.

La talla de sants de fusta, present en diverses cultures afroantillanes, es consolida com una tradició pròpia dels assentaments contracolonials allunyats tant de les urbs com de les plantacions —els anomenats palenques o quilombos. Aquestes aldees eren refugi de l’amerindi, del negre llibert i de l’europeu que fugia de la corona o de la cultura colonial, i que, en el procés de transculturació, van donar lloc a expressions artístiques pròpies, com la talla de sants de fusta.

El sociòleg Ángel Quintero Rivera descriu aquesta pràctica com una expressió plàstica d’identitat mestissa, nascuda de la reinterpretació del catolicisme europeu i transformada per la comunitat afroamericana.

La música de Peña Aguayo reinterpreta el terme palo —utilitzat en moltes músiques autòctones per designar els seus patrons rítmics— per presentar un folklore imaginari de tambor i cant religiós, fruit del sincretisme entre dogma i cultura neoafricana. La peça reparteix les funcions expressives entre instruments melòdic-harmònics i percussió, reflectint, a través de la dansa, tant la rigorositat com l’elasticitat pròpia de l’art de la talla.

Jose Javier Peña Aguayo

El compositor, acadèmic i gestor cultural José Javier Peña Aguayo (San Juan de Puerto Rico, 1973) es va formar en composició musical a The Peabody Institute (B.M., 1996) i a la Juilliard School (M.M., 1998), i és doctor per la Universitat de València. Les seues obres musicals han sigut estrenades i interpretades per orquestres, grups de cambra i solistes en cicles de concerts i festivals d’Amèrica i Europa, amb encàrrecs de festivals, institucions culturals i entitats artístiques per a diversos formats acústics, electroacústics i interdisciplinaris.

Ha rebut premis d’ASCAP i BMI, així com en nombrosos concursos com el “Virginia Carty deLillo” (EUA), “Gofreddo Petrassi” (Itàlia) i “Edigio Carella” (Itàlia).

El seu treball acadèmic està publicat per la Sociedad Latina de Comunicación Social i Editorial Académica Española, i la seua obra musical per Tot Per l’Aire, Piles, Bèrben i Periferia.

Ha treballat com a docent al Conservatori Superior de Música d’Alacant, a l’Escola TAI i al Conservatori Professional de Sagunt, i actualment és catedràtic de Composició al Conservatori Superior de Música de Castelló.

Isadora López Pagán

Nascuda a Aibonito, Puerto Rico, ballarina, balladora, coreògrafa, pedagoga i gestora cultural. Amb una base en la dansa clàssica des de petita, també es va formar en les arts del ballet folklòric i la Bomba porto-riquenya. L’any 2017 va finalitzar els estudis superiors en coreografia i interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona, on va descobrir el llenguatge de la dansa contemporània.

El 2018 crea Mancha ‘E Plátano juntament amb altres músics borinquenys, essent la primera agrupació de Bomba de la ciutat de Barcelona. L’any 2020 comença a impartir classes de ball de Bomba i, fins avui, moltes persones han passat per les seues classes i tallers per conéixer la singularitat d’aquesta dansa.

El 2022 forma part del Festival Ensems al costat de l’ADDA Alacant i interpreta la peça Mosaicos de Arena Errante, composta pel mestre José Peña Aguayo i dirigida per Josep Vicent. Actualment és pedagoga de dansa contemporàniai treballa desenvolupant la fusió de la Bomba amb altres llenguatges del moviment.