Notes al programa

Identitat.- Es fonamenta a acostar els elements de la tradició musical popular valenciana amb la finalitat d’integrar-los en la creació musical actual. El resultat ens du a un món semàntic i sonor en el qual els instruments tradicionals al costat dels instruments clàssics i a la música electrònica, s’entrellacen i dialoguen per oferir una reflexió i ampliació del fet sonor.

Haize-Orratz (Penell).- Metàfora en sentit doble. Primerament, pel que fa a l’adreça del discurs musical de la peça, ja que aquest s’articula a través de la successió contínua de seccions breus unides sempre en tempo canviant, com els moviments del penell. Però també quant a les relacions entre els instruments, que juguen a transmutar la seua personalitat l’un en l’altre. El resultat és una pàgina rica en contrastos de timbre, de dinàmica, d’articulació i de matisos.

Eziñeruntz (Cap a l’impossible).- Música vitalista, de gran intensitat emocional -i per això, de considerable sensualitat–, que exigeix dels intèrprets i dels oients una implicació i un lliurament a ella sense condicions. Ve a ser un petit concert per txistu i acordió, atés que és el principi d’oposició entre ambdues fonts qui guia aquests pentagrames. Però aquest combatiment més que resoldre’s, se suspén sorpresivament en taules, en conquistar un espai nou en el qual l’arravatament ha mutat en desolació.

Lich.- Proposa la utilització de freqüències de púlsars com a base del tempo musical. Agafant com a punt de partida el període de rotació de l’estel, que s’estableix com un pols constant subjacent, l’obra desenvolupa les idees de rotació, periodicitat, acceleració i desacceleració del púlsar en relació als seus exoplanetes orbitals. Està escrita en un llenguatge microtonal, repte complicat pel txistulari. Lich és la cerca de sonoritats, que permeten obrir nous horitzons en el desenvolupament instrumental.