Ensemble d’Arts
Fou fundat el 2012 i és el grup resident del “Rafel Festival” i té la seua seu a l’Auditori de Rafelbunyol.
Està format per solistes molt compromesos en la seua llarga trajectòria artística amb en el suport a la nova música i les noves tecnologies aplicades a ella. En el seu repertori aborden amb gran rigor tant obres de solista com de conjunt, la qual cosa permet la posada en escena de programes molt versàtils i atractius per a l’oient. En la seva programació aposten per compositors espanyols creant així la seva pròpia identitat, tot i que també interpreten grans figures internacionals de reconegut prestigi.
Tenen diverses produccions originals entre les quals cal destacar “Ausiàs March i el Foll Amor”, “Fantasia Canina” (primer concert per a gossos a Espanya) així com els projectes de Trio “Electro Spanish Sounds” i “Solo Works series “
.
Ensemble d’Arts
dissabte 2 de novembre a les 20:00h a l’AUDITORI RAFELBUNYOL
Programa
POV (2017): Óscar Escudero
per a saxofon soprano. ulleres de RV, video y electrònica
Petals (1988): Kaija Saariaho
per a violoncel i electrònica
Grab by the p***y! (2017): Helga Arias
per a saxofon tenor, violí, electrònica i video
Keep quiet and dance (2018): Brigitta Muntendorf
per a veu, saxofon, violi, violoncel i electrònica
——–
María Bazal, veu
Xelo Giner, saxofons
Jenny Guerra, violí
Elena Solanes, violoncel
Miguel Angel Berbis, electrònica i difusió sonora
Notes al programa
POV. Óscar Escudero
Parafrasejant el musicòleg Rubén López Cano, POV (Point of View) gira al voltant de la qüestió de en què difereix l’art de la realitat. Aquesta incursió es produeix a partir de la creació de narratives no-ficcionals, prenent pilars bàsics aquells elements que ja hi eren abans del concert i d’altres que són enunciats molt breument just a l’inici de l’obra i són classificats com A, B, C i D. La naturalesa d’aquests fragments troba el seu comú denominador en ser “trossos” d’altres construccions, descontextualizos i presos per ser modelats, aïllats i re-agrupats sota natures de molt diversos ordres. Així doncs, provenen de fonts tan heterodoxes com improvisacions prèvies del saxofonista que va estrenar l’obra, Pedro Pablo Cambra, fragments d’altres obres preexistents, la mateixa respiració humana, vídeo-tutorials, escàners mèdics o captures de diferents xarxes socials o plataformes com Google Earth. Aquest mosaic conforma una lògica realista en forma de xarxa, unint centenars de nivells de representació espai-temporal que es converteixen en un sol objecte present.
En la peça, el cos de l’intèrpret és mapejat completament dins d’una projecció que aparentment manipula i organitza. Aquesta intervenció és duta a terme des de dins, ja que el saxofonista no només forma part de la superfície de projecció sinó que fàcticament habita la peça mitjançant l’única i obligada visualització de la partitura, la qual cosa constitueix un nexe abstracte amb el que està passant fora . Per tant, sigui crea un paradoxal doble correspondència: l’intèrpret roman aïllat d’una realitat amb la qual interactua al mateix temps que el públic (en línia o present a la sala) l’amplifica mitjançant la seva experiència. A més, la realitat es torna complex mitjançant la conversió de tots ells en representacions, en el que Baudrillard va cridar realitat objectiva, una il·lusió que no es combat amb la veritat a causa de la impossibilitat d’aquesta de no entendre com una representació mateixa.
El procés de personalització de l’obra consisteix en un enregistrament de diversos vídeos per part de l’intèrpret, que posteriorment són tractats i inserits en el projecte final per a la creació d’una peça en la qual la seva identitat queda fixada. Acompanyant a la partitura, es proporciona una sèrie d’instruccions i vídeo exemples que s’han de seguir. A més, durant tots els passos, aquests són assistits per l’equip de belos Editions, amb l’objectiu d’aconseguir els millors resultats.
Petals. Kaija Saariaho
Petals per a violoncel solista es va escriure bruscament en pocs dies, però evidentment després d’una llarga preparació inconscient. El material prové directament de Nymphéa per a quartet de corda i electrònica. El nom de la peça deriva d’aquesta relació.
Els elements oposats ací són fragments colorístics fràgils que donen lloc a esdeveniments més energètics amb un clar ritme i melòdic. Aquestes figures més enfocades passen per diferents transformacions, i finalment es fonen per a una filigració menys dinàmica, però no menys intensa.
En unir aquests modes d’expressions molt oposats, vaig intentar obligar l’intèrpret a estirar la seua sensibilitat.
Kaika Saaraiho
Grab them by the p***y!. Helga Arias
Grab them by the p***y! és un projecte interdisciplinari de rerefons polític i sociològic que combina l’ús d’instruments acústics, vídeo i electrònica en viu.
L’estructura neix de la interacció de dos instruments (saxo tenor i violí) amb un vídeo de fons que va llançant una sèrie d’imatges i missatges explícits a gran velocitat.
El títol de l’obra prové d’unes desafortunades declaracions de Donald Trump que es van fer virals en filtrar durant la seva campanya presidencial a 2017. L’actual president pretenia exemplificar amb aquesta frase el poder de seducció que exerceix els diners i la fama sobre les dones, fent entendre que dóna dret a “fer el que un vulgui” amb elles, com si fossin mers objectes dels que disposar al seu gust.
Malgrat que aquest títol té un rerefons polític, la temàtica de l’obra és purament sociològica. L’objectiu d’aquest treball és el de conscienciar el públic que la discriminació sexual està present en totes les capes de la societat i les dones vivim diàriament, en menor o major mesura, casos de masclisme i desigualtat.
El vídeo és un recull d’exemples sexistes que acompanyen la dona al llarg de les diferents etapes de la seva vida. Recull imatges, frases, paraules i vivències reals de dones de tot el món. Mitjançant aquest “bombardeig” d’imatges, es pretén conscienciar sobre un problema real i molt present que afecta un gran sector de la societat tant en l’àmbit privat com en el professional.
En l’obra els instruments adquireixen un paper gairebé teatral, on mitjançant l’ús de figures retòriques s’entaulen diàlegs que van des de la confrontació directa fins diversos tour de forces que es repeteixen periòdicament durant tota la peça.
Finalment, es projecten una sèrie de cites recopilades durant mesos gràcies a l’aportació directa de dones que han volgut compartir directament les seves vivències. Aquestes declaracions es presenten tant incloent el nom de les seves autores com de forma anònima, respectant els seus propis desitjos.
Durant la performance, en les notes al programa, s’inclou una adreça de contacte, perquè les persones interessades puguin compartir vivències similars. D’aquesta manera es pretén que l’obra es mantingui com un ens viu en constant evolució i un mitjà per donar visibilitat a casos de discriminació sexual, desigualtat, violència masclista i agressió sexual aportant un petit granet de sorra per combatre aquesta xacra social.
Keep quiet and dance. Brigitta Muntendorf
Keep quiet and dance es va escriure per a l’European-Egyptian Egyptian Music Ensemble i la cantant Kamilya Jubran.
La peça segueix la idea d’una cançó que desenvolupa les seues pròpies regles negant i incorporant diferents tipus de material i construint-ne la consistència musical. El títol és una citació de les darreres paraules d’Electra quan va morir. És un tipus de figura contrària a Nawal Saadawi, que veu la seua veu com a segona capa de la peça. Aquestes dues figures femenines representen la poderosa força d’arribar a un estat d’impersonalitat seguint la idea d’una rebel·lió. Però les forces que hi ha al darrere són molt diferents: una enorme força descontrolada d’electres, liderada per sentiments d’odi i venjança i els moviments resistents i tranquils cap a una societat millor són dues polaritats molt presents que determinen els desenvolupaments socials i polítics.