Trio Ad Libitum

11 octubre · 20:00h

I RESIDÈNCIES ARTÍSTIQUES DE CREACIÓ

Aquest concert presenta les obres creades pels compositors i compositores seleccionats en la I Edició de les Residències Artístiques de Creació del Rafel Festival, una iniciativa impulsada amb l’objectiu de donar suport a la nova creació musical i oferir oportunitats reals de producció, treball col·laboratiu i estrena a creadors i creadores emergents.

Al llarg del procés de residència, les persones seleccionades han desenvolupat les seues propostes en diàleg amb els intèrprets, explorant nous llenguatges, sonoritats i formes de creació contemporània.

En aquest concert, el Trio Ad Libitum posa so i interpretació a aquestes noves composicions, donant vida als projectes sorgits d’aquest procés de creació i convertint l’escenari en el punt de trobada entre compositors, intèrprets, públic i nova música.

PROGRAMA*

Maria Puchol Forniés (1999) – Solo un hilo

Joaquim Méndez i Martínez (1997) – Diàleg d’ombres

Albert Espina Carpi (2000) – Towards New Home

Mario Porcar Rueda (2001) – The Raven

Victor Campos Navarro (1997) – Iridiscència esborrada

Carles Pascual Pérez (1998) – Rostolls I

*Totes les obres son estrenes absolutes

NOTES AL PROGRAMA

Maria Puchol Forniés (1999) – Solo un hilo

Esta obra, dividida en tres seccions principals, part del poema del mateix nom que s’escolta durant la interpretació. Explora la idea dels teixits, textures i
xarxes complexes que es formen a partir d’un únic material, com el fil, el so o un mateix. Els clarinets originen el so que l’electrònica en viu transforma, obtenint sonoritats cada vegada més denses i entrellaçades.

Joaquim Méndez i Martínez (1997) – Diàleg d’ombres

La gènesi d’aquesta obra sorgeix a partir d’una altra anomenada l’Ombra · Diàleg amb u mateix, peça mixta per a clarinet solista amb electrònica i il·luminació en viu, creada a partir de la col·laboració amb el clarinetista Raúl Torres.

Inspirada principalment per l’obra mestra Dialogue de l’ombre double de Pierre Boulez, aquesta es materialitza com un exercici de pensament reflexiu on van sorgint diverses idees contraposades, a mode de soliloqui mental. En aquesta conversa interna es desenvolupa un conflicte que funciona com una metàfora musical sobre les pròpies contradiccions personals que sorgeixen en l’exercici del pensament.

Diàleg d’ombres afegeix dos clarinetistes addicionals, com un desdoblament d’un mateix ésser multifacètic. S’escolten ecos, ressonàncies, respiracions i degradats en aquesta constant disputa. L’electrònica es mimetitza amb el(s) so(ns) de(ls) clarinet(s) per generar imatges acústiques il·lusòries que confonen l’espectador sobre l’origen de la font sonora. A tot això es suma la presència de la llum com un element articulador, la qual col·labora amb la resta de components en la projecció de l’ombra que tots portem a dins.

Albert Espina Carpi (2000) – Towards New Home

Towards New Home planteja un hipotètic viatge pel cosmos, mai abans realitzat per l’ésser humà, a la recerca d’un planeta que puga ser habitat. Els tres protagonistes d’esta travessia s’expressen de diferents formes en funció dels esdeveniments que experimenten. La por, la incertesa i l’esperança són algunes de les emocions presents en este viatge, que els intèrprets tractaran de reflectir mentres avancen en la busca d’una “nova terra promesa”.

Mario Porcar Rueda (2001) – The Raven

The Raven és un teatre musical per a trio de clarinets, electrònica en viu i vídeo, basat en el poema homònim d’Edgar Allan Poe.

L’obra explora el dol, la culpa, l’obsessió i la progressiva pèrdua de la raó. El text de Poe no es presenta com una narració literal, sinó com un espai psicològic on so, imatge i presència escènica s’entrellacen.

Els tres clarinets, l’electrònica i el vídeo construïxen una atmosfera en constant transformació, en la qual la frontera entre el real i l’imaginat es torna cada vegada més difusa. La repetició i l’acumulació adquirixen un caràcter obsessiu, com un pensament que no aconseguix escapar de si mateix.

El corb no representa simplement una figura que apareix davant el protagonista. La seua presència impregna l’espai des del principi, fins a convertir-se en una cosa inevitable.

Victor Campos Navarro (1997) – Iridiscència esborrada

Què queda quan tot està canviant?

Carles Pascual Pérez (1998) – Rostolls I